Afers exteriors

Demà dijous 12 el programa de TV3 „Afers exteriors “estarà dedicat a Suïssa i el dijous següent dia 19 s’emitirà una segona part.

Ara fa un any vaig tenir una entrevista a Suïssa amb un dels responsables del guió del programa, el Francesc Orteu, filòsof i guionista, conegut per ser un dels “pares” de les Tres bessones i per les seves publicacions. Com a resultat de la nostra trobada, la productora del programa va contactar-me a la primavera d'enguany per tal que participés en la filmació.

Fet i dit. Els dies 1 i 2 de maig vaig trobar-me amb l’equip del Miquel Calçada i varem enregistrar un parell d’intervencions meves, concretament al Palau de les Nacions (ONU) a Ginebra i en diversos llocs de la capital Berna.

Jo no conec el resultat final dels dos programes, i ignoro si hi sortiré un minut o cinc o cap.Com és natural, de tot el material enregistrar en les diverses entrevistes a catalans de Suïssa només se’n pot aprofitar una part ja que tant el guió com el temps d’emissió imposen la seva llei.

De totes maneres, suposo que si no és el primer dia almenys al segon trauré el cap pels televisors de moltes cases. No és important el que jo surti o el que jo digui. Important és el programa, fet per gent altament professional i que treballa amb una naturalitat que permet a l’espectador entrar sense dificultats dins dels temes del guió.

Personalment les hores passades amb l’equip d’ «Afers Exteriors» van ser molt plenes de vivències i, perquè no dir-ho, em van fer sentir per unes hores una mica important.

L'ocell del CERN

La noticia, publicada discretament, ens dóna una lliçó d’humilitat i una advertència davant la prepotència de la ciència.

Recordem que a Ginebra es troba la seu del CERN (Centre Europeu de Recerca Nuclear), capdavanter en investigació nuclear i on treballen científics de molts paísos.

Una de les peces més importants del CERN és l’accelerador de partícules, el més gran del món. El dia 3, avui fa una setmana, un ocell que viu als voltants del CERN va trobar un tros de pa, exactament de baguette i, com els instints i la gana manen, el va agafar amb el bec i va arrencar el vol.

Malauradament, el tros de pa era massa gros i l’ocell el va perdre en plena volada. El tros de baguette, en el seu camí de baixada va provocar un curtcircuit en un instal•lació exterior al CERN però que alimentava l’accelerador de partícules i també el sistema de refrigeració.

El CERN informa que l’accelerador tornarà a funcionar a mitjans de Novembre, de manera que el tros de pa ha deixat l’estri fora de servei una bona dotzena de dies.

Som molt llestos, dominem moltes tecnologies, fins i tot estem a punt de descobrir com va començar tot. I arriba un ocell amb gana, i per un tros de pa massa gros, un centenar de científics es queden dues setmanes sense possibilitats de treballar.

El meu agraïment a l’ocell que ens ha fet tocar de peus a terra.

El Mur de Berlín i Cruyff

La noticia que avui obrirà els diaris escrits i televisius del món és el vintè aniversari de la caiguda del mur de Berlín. És sens dubte un fet històric que tots poguérem viure de manera directa i que va iniciar una redefinició d'Europa, va acabar amb l'anomenada «guerra freda» i va integrar antics enemics dins d’una estructura democràtica europea. Ens hem d’alegrar de l’aniversari i recordar que tota conquesta demana un esforç per no repetir errors i no fer possible el tornar enrere.

Malgrat la importància històrica de l’aniversari de la caiguda del Mur, demà és un altre dia i el mateix espai serà dedicat a la presentació d’avui de Johan Cruyff com a seleccionador de futbol de Catalunya. La popularitat mundial de Cruyff permetrà que la noticia surti a tots els diaris, esportius o no, i que indirectament la gent s’assabenti que a Catalunya hi ha una selecció de futbol encara que no participi a cap competició. L’efecte propagandístic del nomenament de Cruyff és segur, però durarà poc. Ni la Selecció Catalana tindrà reconeixement internacional, ni serà més fàcil jugar partits amb equips d’alt nivell ni la Federació Catalana tindrà el mateix tracte que la d'Escòcia o el País de Gales, per donar dos exemples de nacions sense estat.

Cruyff és un bon exemple de jugador i fins i tot d’entrenador. No és massa bon exemple d’integració a Catalunya però ara no es tracta “d’aixafar la guitarra” en un dia on es parlarà de Catalunya encara que sigui per persona interposada.

El futbol serveix d’esbarjo i de distracció. Per exemple per no tocar l’assumpte dels quinze càrrecs públics de la senyora Hernández de Montilla o els tants i tants tripijocs i martingales que cada dia surten a la llum i que incomoden a tots els que manen i a tots els que voldrien manar.

Capgirar l'ordre

Estic a punt de tornar a la normalitat, després d'uns dies presidits per un intens contacte familiar.

Normalitat no vol dir de cap manera rutina, ni „laisser faire, laissez passer“ com diuen els francesos. Els pocs dies que he passat a Catalunya m'han permès de retrobar familiars i amics que la distància m'obliga a no veure tan sovint com jo voldria.

I he passejat pels carrers de la meva infància, i he reconstruït mentalment les botigues que ja fa temps que van tancar i que eren „les meves “, i m'he alegrat de certs progressos urbans i m'he entristit amb molts nyaps evitables. I també m'he sorprès pel grau de descuit i de brutícia que he trobat pràcticament arreu.

No estic jutjant a ningú, ni pretenc ara fer el llepafils, ni predicar que a Suïssa tot és millor perquè no és cert. Peró és evident que a Catalunya, concretament a Manresa, he vist una degradació en augment. I no podem simplificar i donar les culpes a l'evident immigració vinguda d'altres indrets i col•locada esencialment en llocs marginals de la ciutat.

Si les voreres i els carrers estan perillosament trencats un mes, dos mesos o tres mesos no cal anar a buscar la culpa ni al Marroc ni a Romania. Si l'estació de la RENFE del tren a Barcelona fa pena i fins i tot fàstic no cal anar molt lluny per trobar els responsables.

No m'interessa ara saber quin partit mana a la meva ciutat, ni quins equipaments depenen de quin ministeri o de quin conseller. El conjunt va enrere i ni la ciutat ni els seus habitants s'ho mereixen.

S'imposa un canvi, a Manresa i arreu dels nostres pobles. El poder s'ha d'invertir, i aquí si que puc posar en certa manera Suïssa d'exemple. A Suïssa el poder comença en l'individu, continua pel municipi, després pel cantó i finalment i entra l'estat. A Catalunya (i a Espanya) és exactament el contrari: mana l'estat, que dona un cert poder a l'autonomia regional que potser també repartirà alguna engruna de decisió als municipis i finalment, molt de tant en tant, el ciutadà podrà donar la seva opinió.

Capgirem l'ordre. No proposo cap revolució en el sentit violent del terme sinó una revolució de pensament, de prioritats. Pot ser una cosa important a l'hora d'avaluar les diverses propostes i consultes sobre el futur de Catalunya que aviat ens arribaran.

La mort imprevista

La mort d'un familiar molt proper ha fet que els meus hàbits, entre ells aquest blog, no tinguin la mateixa prioritat i regularitat que m'havia acostumat a donar-hi.

La mort, aquesta senyora que es presenta sempre a deshora, i fins i tot de sorpresa encara que se l'esperi, ens recorda de tant en tant que el nostre camí és finit i algunes vegades fins i tot curt.

Tothom a sofert la mort d'un esser estimat, diria que fins i tot és un fet rutinari que succeeix milers de vegades cada dia arreu del món. Peró quan toca molt a prop sempre sorprèn, entristeix i fa pensar.

Aviat ens retrobarem com sempre i parlarem d'uns i d'altres, de les coses que es fan malament, de les que es podrien fer millor i de les bones. Parlarem de projectes, d'art i fins i tot podrem discrepar més en la forma que en el fons. Tot aixó tornarà aviat; ara necessito un petit recés. Records a tots els pacients lectors.

Façanes que enganyen

Una noticia local de Manresa pot servir com a imatge de la situació política de Catalunya.

Un dels edificis més representatius del modernisme manresà, la casa Torrens coneguda con a ca la Buressa està en perill. És un dels més coneguts i fotografiats de la ciutat amb una imponent façana que li atorga un aire senyorial i aparentment sòlid.

Aquesta façana, que sembla construïda amb carreus de pedra no és més que una imitació ja que tot l’aspecte petri no és res més que un arrebossat. Ara, amb el pas del temps les esquerdes han fet filtracions i ja han caigut uns 200 quilos de material, de manera que s’imposen uns treballs urgents per evitar accidents i per mantenir l’edifici amb un aspecte adient a la seva situació i al seu llegat modernista.

Metafòricament, sembla a a Catalunya les coses no estan millor que a ca la Buressa. Les aparent façanes netes i polides i fins i tot solides, mostren esquerdes i la gent comença a donar-se que potser no tot era com aparentava, i que alguna pedra solida no era res més que un arrebossat, com a Manresa.

La intervenció és urgent i no per una qüestió de prestigi sinó per no acabar amb les poques esperances dels pocs que encara creuen (creiem) que es pot fer política neta.

Renovació i aire fresc

És perillós reaccionar amb el cap calent i no és just generalitzar ni els mèrits ni les faltes.

La situació actual del món polític i social a Catalunya (per no parlar d’Espanya i d’altres indrets) demostra que la realitat i les aparences sempre han anat per camins diferents.

No cal ara fer la llista d'il•legalitats fetes o permeses per membres d’aquest o de l’altre partit. Com que les febleses són humanes, trobem errors i fins i tot delictes tan si mirem a la dreta com a l’esquerra.

Els delictes financers sempre s’han mirat amb una certa tolerància, com si fossin «delictes de cavallers». L’home del carrer parla dels tripijocs i les martingales d’alt nivell no diré que amb complicitat però si amb la seguretat del que sempre ha sabut de la seva existència, i per tant no experimenta massa sorpresa.

Una societat on qui més qui menys ha cobrat “en negre” algun sou o algun servei, on la majoria han fet pagaments sense rebut o han cobrat sense fer papers, on les companyies disposen de la «caixa B» omplerta amb diners no declarats i disposada a ser buidada de la mateixa manera, amb una societat acostumada a tot això és molt difícil trobar àngels que aixequin l’espasa i tanquin l’entrada al paradís.

És el moment d’obrir les finestres i les portes: les finestres perquè entri aire fresc i les portes perquè surtin tots els que han aprofitat els silencis i les complicitats per fer el seu “agost”. S’imposa una renovació sense complexes ja que altrament només fem que donar arguments als nostres enemics, que són molts i no gaire millor que nosaltres.

Pensaments positius

Viatjar molt ha estat un del meus deures professionals durant quaranta anys. Viatjar i treballar simultàniament no és com fer vacances, però per poc que es tinguin els ulls i l’esperit oberts, les lliçons i els coneixements que es reben compensen de molts inconvenients.

Una de les meves lectures favorites en els llargs viatges eren les obres de Luis Fernando Verissimo, un escriptor brasiler, que desconec si ha estat traduït al català, però que s’ho mereix.

La seva capacitat de comentar i criticar el nostre món amb un estil culte, irònic, intel•ligent, converteixen Verissimo en un escriptor universal malgrat no oblidar mai les seves arrels.

Ara que els temps semblen poc adients per l’alegria, recomano a qui pugui que llegeixi a Verissimo, un nom real que sembla un pseudònim. Per «anar fent boca» escric alguns dels seus pensaments:

Enquesta. ¿Quantes vegades pot ser reelegit un govern?. Resposta: Fins que n’aprengui.

Quan creus que tens totes les respostes, ve la vida i canvia totes les preguntes.

Aquest país té molta gent honesta. El que succeeix és que no s’identifiquen per tal de no quedar al marge si es presenta un bon negoci.

Moltes vegades, l’única cosa certa d’un diari és la data.

La grisor de Catalunya

¿Recordeu la cançó „Tot és gris “?. La va adaptar al català Jaume Picas i enregistrar Núria Feliu l’any 1965. Després d’altres, com Serrat, l’ha mantingut present de manera que molts la recorden.

Tot és gris.
Ho és el temps.
Ho és el meu cor
tan indecís.
I darrere els vidres
ho és el món
que es perd
qui sap on
dins la boira,
aquest món incert.

Mirem Catalunya avui. Els que manen, el que volen manar, els que han cobrat i s’amaguen, els que voldrien haver cobrat, els que esperen els errors del altres per donar la cara i dir que són millors, els que han traït els seus ideals per un tros de poder, el que estan disposats a fer-ho, els...

Tot és gris en aquest món incert. Però potser de la grisor en sorgirà una real selecció de valors, i al final hi sortirem guanyant. Potser.

Suïssa i l'ajut de Moratinos

El 22 d’agost vaig escriure sobre els problemes diplomàtics, personals i comercials que el president Gaddafi havia creat amb Suïssa. Recordem que tot va començar amb la detenció durant dos dies a Ginebra d’un fill de Gaddafi, Hannibal, degut a un denuncia per maltractaments físics feta per dos dels seus servents.

La suposada il•legal retenció d'Hannibal Gaddafi va donar com a resultat la detenció a Tripolis de dos ciutadans suïssos per suposades irregularitats dels seus permís d’estada a Líbia. De llavors ençà les coses han empitjorat i ni el viatge del president de Suïssa a Libia, ni una entrevista dels dos presidents a la seu de l'ONU a Nova York han donat cap resultat positiu. Fa tres setmanes els dos suïssos van ser traslladats a un lloc desconegut i ningú ha tingut contacte amb ells.

Casos d’aquesta natura, amb interlocutors de les característiques de Gaddafi, són molt complicats. Líbia és l’amo de l’aixeta del petroli més interessant per Suïssa degut a la poca distància de transport i a l'alta qualitat pel baix contingut de sofre. D’altre part, moltes empreses multinacionals suïsses (Nestlé, ABB...) tenen un nivell de contractes i activitats importants que, sens dubte, es barregen amb els interessos essencialment polítics i jurídics.

Suïssa pot fer una «escalada» diplomàtica trencant les relacions amb Líbia. Pot també negar visats al ciutadans libis i obligar a l'UE a fer el mateix perquè els tractats de Schengen fan part de la relació bilateral Suïssa-EU.

La tercera via és la de fer gestions amb l’ajut de tercers, no directament implicats. El ministre d’exteriors d’Espanya, Miguel Angel Moratinos, en una entrevista a un diari suïs s’ha posat a disposició de les autoritats de Berna per fer gestions davant Gaddafi i sortir de l’embús.

El senyor Moratinos no m’ha donat mai la sensació de ser un gran ministre d’exteriors i no sembla massa ben considerat en països de primera fila mentre que sempre és molt ben rebut a Cuba, a Veneçuela, a Bolívia i, segurament a Líbia.

Sigui com sigui, si Moratinos pot ajudar a alliberar els dos ciutadans “segestrats” per ordres de Gaddafi, que comenci avui mateix a fer gestions. Per la meva part em proposo rectificar la meva opinió sobre ell si obté resultats ràpids ja que potser és millor diplomàtic del que aparenta. Endavant, Moratinos, i gràcies anticipades.